Amb la denominació de béns culturals volem integrar tant els mobles com immobles que formen part del comú patrimoni cultural i que anirem trobant per Collserola.
Són tots aquells béns amb valor històric, artístic, arquitectònic, arqueològic, paleontològic, geològic, etnològic, tècnic... Independentment de si estan o no protegits per llei. En aquest ampli concepte, hi hauran masies, ermites i castells però també fonts, pedreres i, fins i tot, corriols. Tots formen part de la història i de la cultura i tenen lloc en aquest apartat.

Cercar en aquest blog

dijous, 14 de febrer del 2013

Forn de calç

Anant pel camí de Can Castellví en direcció a mas Sauró, mig quilòmetre abans d'arribar a mas Sauró i a mà dreta, veiem com un petit túnel. A simple vista no es pot esbrinar què és: potser un túnel, però és massa curt, també podríem pensar en un amagatall o refugi...Si pugeu una mica la pendent veureu que a l'altre costat hi ha un soc. És una casualitat? No, les pedres dels seus voltants confirmen que ha estat fet expressament.

Hem cercat informació a diferents llocs, però hem trobat molt poca cosa. Només al mapa de l'alpina 2011, en l'actualització 2012-13, on ens mostra on està situat, i al blog d'en Joan M Teixidó en el què trobem una petita explicació del que podria ser. Segons les dues versions, es tracta d'un forn de calç i pertanyia a mas Sauró. Conserva part de l'estructura i fins i tot, malgrat la presència de molts sediments, es pot veure part del què era el forn pròpiament dit, es a dir, on es coïa la calç. El forn es troba al costat d'un camí i en un lloc amb pendent del bosc, lloc ideal per aquest tipus de forn.

No sabem quan va ser construït, ni tant sols quan es va utilitzar, però segurament era per obtenir la calç que es necessitava a mas Sauró. Penseu que antigament, la calç era molt important per la vida quotidiana.
 
Però sabeu que els forns de calç tenien un final? En estar construïts en terrenys calcaris, també es coïen i a mesura que s'utilitzaven anaven perdent parets, es perdien uns 2 Cm per utilització. És per això que amb el temps es deixaven d'utilitzar i es feien de nous.
 
Però si només era per l'ús de la masia, segurament només s'utilitzava un cop l'any. Això sí, encara que s'utilitzés anualment, els que hi treballaven havien de saber col·locar el material (pedres, fusta i argiles), controlar el foc per què hi hagués una bona cocció i saber veure quan ja estava feta la calç (trigava entre deu dies i dues setmanes).

Segurament és d'abans de mitjans del segle XIX ja que a partir d'aleshores els forns es van fer més industrials i van començar a funcionar amb carbó. Però, tot i que s'havia incrementat molt l'ús de la calç, a partir de mitjans del segle XX es van abandonar els forns, pel sorgiment d'altres materials que van arribar a substituir la calç.

A prop del forn es pot veure una pedrera de roca calcària, presumiblement utilitzada pel forn. Normalment no estaven gaire lluny ja que les pedres eren pesades i s'havien de transportar amb carros tirats per animals.


 

En aquest vídeo podeu veure com funcionava un forn de calç.







Aquest altre també parla dels forns de calç, però de Menorca.


divendres, 1 de febrer del 2013

Àrea de la font de Can Castellví

Caminant pel camí que ve de Can Castellví i que es dirigeix cap a mas Guimbau, a mà esquerra i en un nivell inferior, trobem l'àrea de la font de Can Castellví. Tot i que va ser restaurada no fa gaire, ja comença a veure's una mica deixada.

El primer que ens crida l'atenció és un pou amb una maquinària antiga, una sínia per treure aigua amb animals. Fa uns anys passant pel camí només es podien veure bardisses i un petit corriol fet pels curiosos i que portava al pou. També hi havia un altre que portava a la font, però que no es veia des del camí.

El sistema que van utilitzar per regar els camps i més tard per donar aigua a les noves cases, va ser el d'extreure aigua d'un pou, el de can Castellví. Primer ho van fer amb una sínia, la que veiem és moderna (començaments del segle XX) ja que no estava feta amb fusta, però encara funcionava amb tracció animal.

Més tard, aquesta sínia va ser substituïda per un mecanisme similar però accionat amb un motor. Hi ha una roda a un costat del pou que es connectava amb un motor per extreure l'aigua.

Allunyant-se del camí es pot veure que el terreny va fent diferents terrasses, cada una en un nivell inferior a l'anterior. Segons les nostres informacions, a les terrasses hi havien diferents safarejos per on passava l'aigua que després utilitzaven per regar els camps.


Font de Can Castellví
Actualment només hi queda un safareig, just a sota de la font i on hi va a parar la poca aigua que brolla. A l'esplanada inferior, podem observar un avet catalogat com a arbre singular.
Al costat de la font, però una miqueta més amunt, hi ha un pla, amb arbres que protegeixen del sol al visitant, i on s'han portat taules i bancs.

El pou va quedar en desús per l'abandonament de les cases, i també, pel dels camps. A més la gent va deixar d'anar a la font a fer trobades o a distreure's i per tant l'àrea va quedar abandonada, i l'accés es va anar complicant.



Actualment, tot i que molta gent passa pel costat, pocs coneixen la font. N'està massa amagada per veure-la des del camí. De fet un no se n'adona de la seva presència fins que no n'està gairebé al costat. Ara sí, encara que ho considerem un lloc curiós, no és una font per apagar la set ja que en surt un filet molt prim.

dimecres, 2 de gener del 2013

Sant Adjuctori i el Forn


Capella de San Adjutori (Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental)


Capella romànica de planta circular. Documentada per primera vegada l’any 1120 com a Santa Maria de Gausac. A partir del segle XIII pren la denominació de la Mare de Déu del Bosc. La llegenda explica que la imatge de la Mare de Déu va ser trobada miraculosament per un pastor que guardava un ramat de bous. Avui aquesta imatge, d’origen romànic, es troba en l’àbsis de l’Evangeli (el de ponent) del monestir de San Cugat. En el segle XIV es va fundar un altar sota l’advocació de Sant Adjutori (el que ajuda).

Va ser parròquia depenent del monestir. En el segle XVII va ampliar-se adossant-hi una nau (descoberta durant les darreres excavacions arqueològiques de l’any 2000) a l’edifici original que passà a ser “capella fonda”. Donada però la davallada de població a la vall, a partir dels segles XVI-XVII va esdevenir capella.
Tot i així en el segle XVIII el gremi d’hortolans de Barcelona va posar-se sota l’advocació de la Mare de Déu del Bosc, organitzant un aplec anual a la capella. Des de Sant Cugat s’organitzaven processons el primer de maig i per la segona pasqua. Va ser totalment abandonada amb l’exclaustració dels monjos de Sant Cugat l’any 1835.
L’any 1963 el Centre Excursionista de Gràcia va fer unes primeres excavacions arqueològiques i tasques de consolidació. Durant el darrer quart del segle XX el deteriorament era cada vegada més evident. La Societat Catalana d’Arqueologia va enregistrar fins a tres informes alertant sobre aquesta situació, a banda de gestions realitzades per particulars interessats. Finalment l’any 2000 es portaren a terme noves excavacions arqueològiques pel Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona i va ser restaurada l’any 2003.
Les característiques de l’edifici corresponen bàsicament a una construcció del segle X, tot i que han estat formulades diverses hipòtesis sobre el seu origen: des de què podria ser un columbari romà fins una antiga torre de defensa medieval. Les darreres excavacions no han pogut esbrinar el veritable origen. Però han estat descoberts indicis de poblament ibèric i romà propers. També se n’han trobat de la sagrera, hi havia una tomba d’infant. Per altra banda, en un lloc immediat ha d’haver-hi les restes de la rectoria, de la què les excavacions només han pogut documentar les restes d’una “fresquera” que hi podria estar relacionada.



Bibliografia: VALL I RIMBLAS, R, RAMOS i MARTINEZ, M Ll i MASAGUE i TORNE, JM (1991) “Sant Adjutori (Santa Maria de Gausac)” a Catalunya Romànica, Volum XVIII, pàgs.200-201. Enciclopèdia Catalana. Barcelona.

SUAU LLEAL, L i LOPEZ MULLOR, A (2003), “L’excavació a les ruïnes de la capella de Sant Adjutori (Sant Cugat del Vallès)” a Actes del II Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Associació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval. Volum 2, pàgs.513-521. Barcelona.


dimecres, 24 d’octubre del 2012

Can Ribas




Al kilòmetre 6 i una mica més de la carretera de la Rabassada, després del desviament cap a Can Puig i Sant Medir trobem un camí de terra que ens hi porta. En l’actualitat, quan es fa esment en aquests indrets vinculats al cognom Ribas, aquest apareix com a Ribes. Tot i ser el darrer més correcta ortogràficament, hem de tenir en compte que es tracta d’un cognom i en tots els indicis escrits de l’època sempre apareix com a Ribas (exemple clar, és el plafó de la Font d’en Ribas). En conseqüència, malgrat la tendència actual, hem decidit respectar la denominació original.

VIADUCTE

El viaducte de Can Ribas, també anomenat de la Rabassada , va ser construït entre 1908 i 1909. Travessa el fondal que hi ha en la capçalera del torrent de la Rabassada. Té una llargada de 85 metres , una amplada de 5’7 metres, una alçada màxima de 19 metres i 16 ulls. Permet accedir a l’edifici inacabat de Can Ribas.


 

EDIFICI INACABAT

Ubicat en el cim del primer turó de la Serra de la Rabassada , des de la Serra d’en Cardona. Es poden veure els fonaments del que hauria estat la planta baixa. Com el viaducte, es pot datar entre 1908 i 1909, coincidint en el moment en que es considerava la possibilitat d’urbanitzar la zona, donat l’èxit de l’Hotel-Restaurant La Rabassada. Hi ha diverses versions sobre els motius per fer aquest edifici:


  •    Per uns es tractava de la nova casa de Can Ribas. L’antiga, avui desapareguda, estava en la Vall de Gausac o de Sant Medir,al costat de la Font de Can Ribas i pràcticament al davant de Can Jané.
  • Per d'altres havia de ser un hotel. Les raons per abandonar el projecte també discrepen entre problemes amb les llicències municipals i la mort del promotor.
  • A més, circula una llegenda segons la qual l’edifici el va començar a fer un home per a la seva estimada, però al morir ella no es van continuar les obres i va quedar inacabat.

 
FONT D’EN RIBAS


Font d’estil modernista de caràcter monumental. Acabada amb mosaic de ceràmica en diferents colors. Paret frontal, d’uns quatre metres d’alçada amb el nom i la data de construcció (1909), de la que parteixen dos llargs bancs (un per costat). Sembla formava part dels jardins de l’edifici inacabat. En el supòsit de que havia de ser un hotel, aquests jardins haurien format un mateix conjunt amb els del Holtel-Restaurant-Casino de la Rabassada, dels que era part la molt propera Font de la Rabassada.